Capítol 2

 EL NOI MISTERIÓS

–Vinga, nois! Aquí davant tenim la xemeneia de Ca l’Estruc. Seria molta casualitat trobar l’anell aquí, oi? Ha, ha, ha –riu la Maria.

–Espereu-me! –diu l’Ezequiel que està una mica endarrerit–. Em sembla que hi ha algú que ens segueix!

Es paren i l’esperen. Arriba suat i amb por.

–Tu sempre tan cagat, Zequi! –diu l’Antoni.

–A mi també m’ha semblat sentir passos des que hem sortit del Molí d’en Mornau –explica la Maria.

–Doncs hem de fer alguna cosa per descobrir qui ens segueix –diu el Zequi fent-se l’interessant.

–Tinc un pla! –diu fluixet la Maria.

S’ajunten els tres i parlen una bona estona.

–Estem tots d’acord, oi? –fa el Zequi.

–Si! –diuen tots tres alhora.

–Som-hi! –crida la Maria.

L’Antoni obre la motxilla i en treu una pilota de futbol. Sempre la porta per si de cas té un moment per fer-la servir.

Juguen a driblar per veure qui en sap més. Riuen, cauen i s’aixequen. De cop i volta...

–Ai, ai, quin mal! –es queixa el Zequi.

–Què et passa? –li pregunta el seu germà.

–M’he torçat el turmell! Ostres no puc aguantar el mal! –li contesta fent cara de dolor.

–Què necessites ajut? –diu un noi que s’ha acostat en sentir els crits.

–Aiiii, em fa molt mal! –continua queixant-se el Zequi.

–A veure? On, et fa mal; aquí? –el noi li toca el turmell i el Zequi crida.

El noi s’espanta amb els crits i, del sotrac, li cau un sobre doblegat que portava a la butxaca.
La Maria, que és una pilleta, s’afanya a agafar-lo mentre l’Antoni s’acosta al seu germà i parla amb el noi misteriós per distreure’l. En el sobre hi ha un nom escrit: Pau Turull.

–Ostres, un familiar de la senyora Turull? –es pregunta ella sola.

Sense fer soroll, treu el paper que hi ha dins i se’l mira bocabadada.

–És una fotocòpia d’un testament –pensa i el mira sense perdre’s detall:

 “...i l’anell de diamants que em van robar fa molts

 anys i mai s’ha trobat el deixo al meu besnét Pau.

 Pau, rei meu, ara ets molt petit, però quan siguis

 major d’edat mira de trobar-lo perquè és molt valuós.

 Només et puc donar la pista que em va comunicar la

 Policia, a veure si tu tens més sort que jo i el pots

 recuperar perquè torni a passar a la família Turull.

 La pista és que l’anell ha d’estar dins d’una xemeneia

 d’un vapor de Sabadell on hi hagi escrit el nom d’una noia.

–Ara entenc per què ens seguia. Ens ha vist dins del molí llegint el retall del diari –pensa la Maria mentre posa el paper altre cop dins el sobre.

–Té, t’ha caigut això –diu dissimulant i fent cara de bona nena.

El noi ni se n’havia adonat.

–Gràcies –i se’l posa a la butxaca un altre cop–. Us porto al Taulí o voleu que avisi algú perquè us vingui a buscar? –fa amablement.

–No, no gràcies, ja no em fa tan mal. Esperaré a demà per veure com està –diu el Zequi.

El noi s’ho ha cregut tot i pensa que aquests tres el podran ajudar i molt a trobar l’anell de la seva besàvia.

–Us convido a un refresc al Viena que és aquí mateix! –diu el noi tot motivat.

El Zequi s’aixeca fent-se el coix, la Maria i l’Antoni l’ajuden per dissimular i tots van a prendre el refresc.